Les eugues de Diomedes - El vuitè treball d'Hèrcules
Continuació del relat El Brau de Creta.
Hèrcules veié el brau allunyar-se a tot galop. Havia causat destrosses a Creta i temia que ara fes el mateix dins el regne. Tot i així, havia seguit les ordres del rei. Si l’havia capturat una vegada, també podria fer-ho una segona. Tornà al palau per informar que l’animal havia fugit lluny.
Euristeu, ja fora del seu amagatall, es passejava inquiet per la sala del tron. En veure’l entrar, amb les espatlles amples i la mirada fixa, intentà recuperar el seu posat reial.
—Has tornat… i encara tens forces. Bé, no descansis gaire: el vuitè treball t’espera.
Hèrcules alçà el cap, sense pressa.
—Què vol que faci aquesta vegada?
Euristeu dibuixà un somriure que no presagiava res de bo.
—A Tràcia hi regna Diomedes, fill d'Ares, tan cruel com el seu pare. Té unes eugues que no són animals corrents: mengen carn humana i diuen que ni el vent les pot atrapar. Les vull aquí, vives, sota el meu domini!
L’heroi arrufà el front. Els rumors sobre Diomedes havien arribat a tots els racons de Grècia: un rei que alimentava els seus cavalls amb viatgers desprevinguts i cridava a la guerra com altres invoquen la pluja.
—Ets conscient que em demanes un viatge fins a les terres més hostils de la costa nord? —preguntà Hèrcules.
—Et demano —replicà Euristeu amb fredor— que facis el que millor saps fer: tornar amb la victòria a les mans!
L’heroi coneixia la reputació de Diomedes i sospitava que els dos reis s’havien confabulat per trair-lo. Aquesta vegada no viatjaria sol: decidí portar amb ell Abder, fill d’Hermes i amic fidel, un jove valent amb esperit aventurer.
El mar de Diomedes
Amb la primera claror, els dos amics embarcaren al port de Micale. El vaixell, petit però veloç, avançava gràcies a un vent de llevant que inflava les veles com si volgués empènyer-los cap al destí. Els mariners els observaven amb una barreja de respecte i recel: viatjar amb un fill de Zeus podia atreure la protecció divina… o la seva còlera.
Després de dies avançant amb pas àgil per la mar, uns núvols espessos començaren a tancar el cel. S’apropava una tempesta., El vent fred del nord estirava amb força i feia trontollar el timó. Un dels mariners, amb veu tremolosa, xiuxiuejà:
—Aquest és el mar de Diomedes… Aquí ni Posidó gosa somriure.
Tot i el temor inicial, el vaixell continuà endavant. La fermesa del fill de Zeus insuflava confiança i coratge per afrontar aquella travessia perillosa. Quan la tempesta amainà, la costa tràcia es desplegà davant seu: penya-segats tallants com fulles de ferro, boscos foscos que devoraven la llum i torres de vigilància que escrutaven cada nau que s’acostava.
L’oferta de Diomedes
El port era poc més que un embarcador protegit per murs gruixuts. La gent que hi treballava s’aturà un moment per observar els dos herois: alguns amb admiració, d’altres amb por. Un pescador vell s’hi acostà, amb les mans plenes de sal i la pell cremada pel sol.
—Si busqueu les eugues… que els déus us emparin. Ningú en torna, d’allà.
Hèrcules només assentí i tots dos enfilaren el camí que pujava fins al palau.
El palau de Diomedes era una massa imponent de pedra negra, amb torres que s’alçaven com punys contra el cel. Les grans portes estaven decorades amb relleus de cavalls, les boques obertes en un crit etern.
Alertat de la seva arribada, el rei els esperava al pati central. Diomedes era alt, amb la musculatura coberta per una cuirassa decorada amb caps de llop. Els seus ulls d’acer brillaven amb desafiament.
—Euristeu m’envia dos herois? Potser així tindreu més opcions… d’acabar al ventre de les meves eugues.
—Per què mantens vives aquestes criatures salvatges? —respongué Hèrcules—. Són un perill que ha anat massa lluny.
Diomedes s’apropà, escrutant-los de cap a peus.
—A Tràcia, el perill el dicto jo. Voleu veure-les? Seguiu-me. Si es deixen endur, són vostres.
La reacció de les eugues
Diomedes, amb un somriure murri, els conduí fins als estables. Allò semblava més aviat una presó: portes de bronze, cadenes gruixudes i l’olor àcida de sang impregnada a la fusta.
Les eugues eren quatre bèsties enormes, de pelatge fosc i ulls vermells com brases. Les potes colpejaven el terra amb impaciència i feien tremolar el paviment.
—Mostra’m com les calmes i us les podreu endur —va dir Diomedes.
Hèrcules i Abder es van mirar de reüll. El rei estava envoltat de tota la seva guàrdia personal i l’ambient feia olor d’emboscada. Amb cautela, Hèrcules va fer un pas endavant.
De sobte, les bèsties arrencaren en renills tan poderosos que ressonaren per tot el recinte i les seves cadenes grinyolaren amb violència.
—Veus? Fins i tot tu saps que no pots controlar-les —escarní Diomedes.
—Potser ens hem confiat en excés… Abder, serà millor que marxem —respongué Hèrcules, sense apartar la mirada dels animals.
Un error fatal
Aquella nit el vent xiulava amb força des del mar i la lluna, amagada rere núvols baixos, enfosquia tota la costa. Hèrcules i Abder esperaven un moment així: volien endur-se les eugues d’amagat. El pla era clar: Hèrcules les trauria mentre el seu amic vigilava des de l’exterior.
Amb pas sigil·lós, l’heroi s’infiltrà als estables. El grinyol de les cadenes el va rebre com un advertiment. Sense perdre temps, va agafar les regnes d’una de les eugues suportant l’estrebada violenta que gairebé el va fer caure. Amb la seva força descomunal, va immobilitzar-la lligant-la amb nusos impossibles de trencar. Les altres tres van reaccionar amb mossegades i cops de pota, però Hèrcules, fent servir el seu cos protegit amb la pell del lleó, va aconseguir resistir-ho per subjectar-les una a una.
El soroll va despertar els gossos del palau, que començaren a bordar. Sense perdre temps, Hèrcules va arrossegar les eugues fora dels estables. Amb l’ajuda d’Abder aconseguiren creuar els murs per conduir-les cap a la costa.
Abans d’arribar al port, però, el crit d’un corn els va alertar. Diomedes i una vintena de soldats baixaven per un camí lateral i li tallaven el pas. El rei brandava una llança i cridava, furiós:
—Les meves eugues no marxaran d’aquí, Hèrcules! I tu, moriràs a la meva terra!
Hèrcules confià les regnes a Abder per llençar-se al combat. L’heroi, dotat d’una gran agilitat i precisió de moviments, esquivava i abatia soldat rere soldat a un ritme impressionant. Abder, que quedà meravellat de la destresa del seu amic, no retení amb prou força les eugues. Per tal error, una d’elles va deixar anar una queixalada que li arrencà el braç. El jove cridà fort de dolor i en perdre completament el control, la segona l’estirà amb la boca des del peu i el va fer caure. Ja a terra, el van començar a devorar.
El despertar de les eugues
Hèrcules acabà amb tots els soldats del rei, però en girar-se, ja era tard per ajudar el seu amic. Restà immòbil un instant, atònit, incapaç de creure el que acabava de passar.
Mentrestant, el rei passava de la inquietud per la caiguda de la seva guàrdia a una somrient complaença venjativa. Amb un posat malvat, no trigà a maleir els dos herois que havien gosat intentar robar-li les eugues.
Envaït per la ràbia, Hèrcules saltà sobre Diomedes, i el va fer caure del cavall. L’agafà amb força per l’armadura i el sacsejà violentament, cridant a ple pulmó. Des de la distància, en veure que les eugues es movien, l’heroi els llençà el rei a sobre per abatre-les. Quan les bèsties es reincorporaren, començaren a devorar el seu amo sense pietat. Els ulls vermells reflectien la set de sang que els dominava.
Però tan bon punt Diomedes exhalà el darrer alè, les eugues, com si d’un encanteri haguessin estat alliberades, van deixar de grunyir. Els ulls ja no eren vermells ni brillaven, i la seva respiració es calmà fins a tornar-se dòcils.
Quan Hèrcules recobrà l’alè i l’esma per continuar, les lligà de nou. Amb els ulls encara plens de ràbia i dolor, avançà cap al vaixell que els duria de retorn a Micenes. Elles van seguir l’heroi sense resistència.
El retorn
El viatge de tornada fou silenciós. Els mariners, que havien vist la mirada d’Hèrcules en perdre el seu amic, no gosaven parlar. Les eugues el seguien mansament, però ja no hi havia triomf en aquell camí, només la voluntat de complir el deure.
A la costa de Tràcia, abans d’embarcar, Hèrcules s’aturà. Allà, sobre una plana batuda pel vent, va alçar un túmul en memòria d’Abder. En aquell lloc fundà la ciutat que portaria el seu nom: Abdera, perquè la seva història no fos mai oblidada.
Quan Hèrcules arribà a Tirint, Euristeu mirà les eugues amb una barreja d’admiració i temor. No entenia com havien passat de ferotges a dòcils. Què les havia fet canviar? Incòmode i decebut, ordenà que fossin alliberades en una plana llunyana. No volia veure-les mai més.
Així, el vuitè treball d’Hèrcules havia estat completat.
Continua amb El cinyell d'Hipòlita.
Homenatja la llegenda
The capture of the fearsome Mares of Diomedes by Hercules is a story shaped by courage, sacrifice, and loyalty. To immortalise this feat, we present this striking T-shirt featuring the powerful figure of a great mare, illustrated in an artistic style that evokes her strength and majesty.
Tots els nostres articles són 100 % cotó i amb el màxim respecte pel medi ambient. LũM vol respectar sempre la flora i la fauna del nostre planeta.
Gràcies per la teva confiança i que l’aventura no s’aturi.
Bibliografia
- Els dotze treballs d'Hèracles. Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.
- Janer Torrens, A. (2020). Mitologia per a Profans. Abadia de Montserrat.
- Fry, S. (2021). Herois. Ara Llibres.
- Hamiltor, E. (1942). Mythology, Timeless tales of Gods and Heroes. Little, Brown and Company.
- Graves, R. (1955). The Greek Myths. Penguin Books.
