El cinyell d’Hipòlita - El novè treball d'Hèrcules

Continuació del relat Les eugues de Diomedes.

—De petita, ben sovint somiava que era una amazona: una dona lluitadora, forta, independent i decidida —explicava Admete, filla d’Euristeu—. Ara, ja essent una dona, soc conscient que això mai no passarà.

El rei escoltava la seva filla amb un somriure dissimulat. Hèrcules, fent reverència al rei i a la princesa, escoltava també amb atenció aquelles paraules.

—Formes part de la reialesa, no de la raça de les amazones —respongué Euristeu—. Aviat arribaràs a l’edat de casar-te i, com et vaig dir, pots demanar un regal ben especial. El nostre cosí també vol celebrar l’aniversari amb tu…

Hèrcules alçà la vista, anticipant la demanda que se li faria.

—Pots demanar-li el que vulguis. Com més difícil i perillós sigui, millor! —continuà el rei, amb una mirada murri cap a l’heroi.

Hi hagué un moment de silenci, tot esperant la resposta d’Admete. Sabia perfectament el que volia, però es preparava per justificar la seva demanda.

—Les amazones són filles del déu Ares de la nimfa Harmonia—començà a explicar—. Tenen unes regles i uns costums molt marcats, com la de protegir-se les unes a les altres i dominar l’art de la lluita.

Hèrcules escoltava amb atenció.

—La seva reina es diu Hipòlita. Hipòlita la valenta, la bella, la ferotge… No hi ha cap atribut negatiu que li puguis atribuir. Cap home la pot dominar! El fet és que porta un cinturó, un cinyell d’or cobert de joies que li entregà el seu pare com a regal. El vull per a mi!
—Com? —respongué Hèrcules, atònit per la demanda.
—Vull que me’l portis aquí! Vull el cinyell!
—Però… i si ella no se’n vol desprendre?
—No has sentit el que t’ha dit la meva filla, Hèrcules? —s’interposà Euristeu, malhumorat—. L’has d’obeir! Aquest és el teu següent treball!

Com que discutir era inútil, Hèrcules feu una reverència de comiat i inicià la preparació per al llarg viatge a l’est del riu Termodont. Aquell encàrrec amagava molta mala fe. Com podia fer-s’ho per evitar el conflicte amb les guerreres amazones?

La rebuda de les amazones

Hèrcules salpà amb una petita tripulació de mariners fidels. La navegació fou llarga: van passar per illes desconegudes i costes salvatges. Les nits eren normalment tranquil·les, però els mariners parlaven sovint en veu baixa, temorosos del desenllaç d’aquella missió. Havien sentit històries sobre les amazones: dones que desdenyaven els homes i vivien només per la guerra. Hèrcules intentava calmar els rumors i les pors quan apareixien. La diplomàcia havia de prevaldre per damunt de tot.

Quan finalment arribaren a la desembocadura del riu Tanais, a les costes del Pont Euxí, al mar Negre, el paisatge es mostrava majestuós: planes verdes s’estenien fins on arribava la vista i, més enllà, es veien campaments de tendes i cavalls pasturant en llibertat.

—Ja hi som —murmurà Hèrcules—. El regne d’Hipòlita.
—Senyor, vingui a veure això! —cridà un dels mariners des de la proa.

El vaixell s’aproximava a la costa per desembarcar. Des de la distància, ja es podia distingir un grup nombrós d’amazones esperant-los. A mesura que la distància s’escurçava, la imatge es feia més clara: Hipòlita en persona liderava el grup. Els mariners es miraven entre ells, esperant una ordre de l’heroi que no arribava. Hèrcules també estava desconcertat.

La rebuda de la reina

Durant més de vuit anys, Hèrcules havia aconseguit gestes que cap altre humà podia somiar. Heroïcitats que, de boca en boca, s’havien escampat arreu dels poblats i havien arribat a tots els racons del continent. Per descomptat, també a les orelles de les amazones.

Un petit bot s’acostava lentament a la platja per fer el primer contacte. Hèrcules restava dret a proa, observant atentament les guerreres que els esperaven. Uns pocs mariners remaven en silenci, a l’espera que algú trenqués aquella quietud solemne.

—Hèrcules, fill de Zeus, arriba a les terres de les amazones! —cridà Hipòlita amb veu clara i ferma—. L’heroi que ha alliberat el món de grans amenaces; que ha honorat els déus amb accions astutes i difícils, que ha sobreviscut a la màgia negra i a les bèsties més temibles…

Hèrcules començà el descens del bot a poc a poc, escoltant cada paraula.

—El valor, la dignitat i la força són virtuts que les amazones admirem, fins i tot venint d’un home!

La tripulació restà immòbil a la nau, en silenci, mentre Hèrcules s’acostava a la reina, ferm però sorprès alhora.

—Sigueu benvinguts, us estàvem esperant! —continuà Hipòlita—. Hem preparat un banquet per rebre-us amb tots els honors. És el nostre agraïment cap a un heroi com tu. Per descomptat, la teva tripulació també hi està convidada.

Els ulls foscos d’Hipòlita, intensos com la nit, imposaven respecte. Però un lleu somriure trencà la tensió del moment. Hèrcules li feu una reverència en senyal de respecte i, tot seguit, ordenà a la seva tripulació correspondre la rebuda i seguir les guerreres cap al festí.

Pel camí, Hèrcules caminava al costat de la reina, escoltant-la embadalit. Era la veu, l’aparença, la presència…? De cop, s’adonà de l’enorme atracció que sentia per ella. Curiosament, Hipòlita també deixava anar petits somriures de tant en tant, com si la presència de l’heroi li fes experimentar una sensació desconeguda fins aleshores.

La tripulació, més relaxada, començà a proveir-se després del llarg viatge. Algunes amazones, menys captivades que la seva reina, també entaulaven conversa amb algun dels mariners.

La sorpresa del cinyell

Hèrcules gaudia d’allò més de la visita. No s’esperava pas una rebuda tan cordial. Tot i això, no oblidava la seva missió, i això no li permetia relaxar-se del tot.

—Deixa’m donar-te un consell pel teu pròxim viatge —li digué Hipòlita gairebé a cau d’orella—. Aquesta pell de lleó espantosa, millor treure-te-la en una rebuda amistosa. Potser és útil en combat, però per a una celebració… és horrible! Emprova’t això.

La reina es deslligà el cinyell i la cara d’Hèrcules s’il·luminà en veure’l. Ella mateixa li lligà al braç dret: el diàmetre dels seus braços era pràcticament el mateix que la cintura d’Hipòlita. La reina, cada cop menys seriosa, deixava escapar somriures mentre tocava el braç i l’esquena de l’heroi.

Hèrcules se sentia afalagat, però també un pèl inquiet. Hipòlita ho notà de seguida.

—Què passa? Les joies del cinturó han ferit la teva masculinitat? Et feia més segur.
—No, no és això…
—I doncs?
—M’afalaga tot el que heu dit de mi. És cert que he aconseguit grans gestes, però totes han estat encàrrecs del rei Euristeu.
—A hores d’ara tothom sap que has superat treballs impossibles que ningú més hauria gosat intentar.
—Bé… potser les històries s’han exagerat una mica.
—No és cert que vas portar el senglar d’Erimant davant la cort i que el rei es va amagar darrere una gerra per por?
—Sí, és ben cert.
—I que vas alliberar Lerna de la serp gegant de mil caps? O que vas llançar Diomedes als seus propis cavalls perquè el devoressin?
—Tot això ha passat… però aquesta vegada és diferent.
—Què vols dir? T’han encarregat la meva execució i per això ets aquí?
—No! —respongué Hèrcules de pressa—. És la filla d’Euristeu. Admira molt les amazones i m’ha demanat que li porti el teu cinyell… El vol per ella.
—Només això? —rigué Hipòlita.
—Sí… i això és el que em preocupava —confessà Hèrcules abaixant la mirada.
—Doncs no hi ha cap problema! Accepta’l com a regal —digué la reina amb decisió—. De guerrera a guerrer. Mai m’han vençut amb aquest cinturó i pot ser-te útil.
“—Però és un regal del teu pare. No me’l puc quedar…
—Hi insisteixo! És un regal meu… de la teva amant, la reina Hipòlita.

Es crearen uns segons de silenci, però tots dos es mantingueren units per la mirada. Llavors, la reina s’hi llençà amb un petó apassionat i, sense deixar-lo reaccionar, l’arrossegà fins a la seva tenda per gaudir d’un moment d’intimitat.

El retorn d'Hera

Des del cel, Hera seguia amb atenció els esdeveniments al regne d’Hipòlita. Allò no era pas el que havia previst: un treball que havia de ser impossible per a un mortal, s’havia convertit en una empresa massa fàcil, gairebé indigna de ser anomenada prova. La seva frustració es transformà ràpidament en ràbia. Si les guerreres no actuaven com s’esperava, aleshores els déus havien de tornar a moure les seves fitxes.

En un instant, Hera descendí entre els mortals disfressada d’amazona. Tot seguint el curs del riu, s’apropà als grups de guerreres que havien quedat al marge dels mariners. Amb veu suau i mirada astuta, començà a sembrar sospites:

—No trobo la reina… Sabeu què n’ha fet Hèrcules?
—He sentit mariners xiuxiuejar que ens volen capturar per vendre’ns com a esclaves…

Les amazones, inquietes, es reagruparen amb desconfiança. Ben aviat alçaren les armes, muntaren a cavall i envoltaren la zona del banquet.

Els mariners, sorpresos, s’adonaren de l’emboscada massa tard. Les amazones, enardides per la sospita, llançaren l’atac!

Una ràpida retirada

Hèrcules es despertà bruscament en sentir crits i renills de cavalls a l’exterior. Al seu costat, la reina encara reposava, mig endormiscada.

—Què és tot aquest aldarull? —preguntà ell.
—Segurament les meves guerreres juguen amb els teus homes. No et preocupis, queda’t amb mi —respongué Hipòlita amb un somriure cansat.

Però l’heroi, instintivament, s’alçà i apartà la lona de l’entrada. El que veié el deixà glaçat: un autèntic bany de sang. Els seus homes eren atacats sense pietat. Durant uns segons, quedà paralitzat, incapaç de creure el que passava.

—Traïdora! M’has enganyat! —bramà.

La reina, sorpresa i desconcertada, s’aixecà de cop, sense entendre les acusacions. No arribava a veure amb claredat què passava fora. Però el dubte i el desconcert la deixaren immòbil massa temps. Hèrcules, encegat per la ira i convençut de la seva traïció, li saltà al damunt i li torçà el coll.

Sense perdre un instant, es vestí, prengué la seva clava i sortí de la tenda. Amb cops secs i furiosos, tombà tres guerreres que anaven a cavall. Les amazones, en veure que Hèrcules duia el cinyell d’Hipòlita al braç, quedaren perplexes: entenien que la seva reina havia caigut a les seves mans.

Aquell instant de desconcert fou clau. Els mariners supervivents aprofitaren per reagrupar-se i repel·lir les atacants. Guiats per l’heroi, aconseguiren obrir-se pas fins a la platja. En pocs minuts ja eren dins la nau, empenyent-la mar endins.

Les amazones arribaren a la costa massa tard. Immòbils, incrèdules, contemplaren com el vaixell s’allunyava. La venjança de la seva reina ja era fora del seu abast.

El trist retorn a Tirint

El viatge de tornada fou especialment dur. La major part de la tripulació havia mort en l’emboscada i entre els supervivents, n’hi havia molts de ferits. Hèrcules, tot i sortir-ne físicament sencer, arrossegava una ferida a l’ànima difícil de guarir. Se sentia estúpid per haver caigut en l’engany, culpable per les vides perdudes i, sobretot, amb el cor trencat per la pèrdua d’Hipòlita i l’empremta que li havia deixat.

Mentrestant, des del cel, Hera contemplava la tornada amb sentiments barrejats. L’heroi havia aconseguit el cinyell i, per tant, havia triomfat. Però el seu patiment li servia de consol: la deessa somreia fredament, pensant que potser la jugada no li havia sortit tan malament.

Abans de posar rumb definitiu a Tirint, la nau feu escala a Troia. Allà, ell i els mariners pogueren recuperar forces per continuar el viatge. Tot i això, la sensació continuava essent amarga. Hèrcules no se sentia un vencedor i, tanmateix, el novè treball havia estat completat.

Continuarà…

Homenatja la llegenda

La conquesta del cinyell d’Hipòlita per part d’Hèrcules és una gesta tan gloriosa com dolorosa, marcada per l’engany, el sacrifici i la pèrdua. Per mantenir viu el record d’aquest episodi, et presentem aquesta samarreta amb la silueta majestuosa de la reina Hipòlita, representada amb un estil artístic que evoca la seva força, bellesa i caràcter indomable.

Ves a la botiga

Tots els nostres articles són 100 % cotó i amb el màxim respecte pel medi ambient. LũM vol respectar sempre la flora i la fauna del nostre planeta.

Gràcies per la teva confiança i que l’aventura no s’aturi.

Bibliografia

• Els dotze treballs d'Hèracles. Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.
• Janer Torrens, A. (2020). Mitologia per a Profans. Abadia de Montserrat.
• Fry, S. (2021). Herois. Ara Llibres.
• Hamiltor, E. (1942). Mythology, Timeless tales of Gods and Heroes. Little, Brown and Company.
• Graves, R. (1955). The Greek Myths. Penguin Books.