Els ramats de Gerió - El desè treball d'Hèrcules
Continuació del relat El Cinyell d'Hipòlita.
—Aquí teniu el cinyell —digué Hèrcules tot deixant-lo caure a terra davant d’Admete. El fet és que li costava desprendre’s del regal que li havia fet Hipòlita. Alhora, però, perdre de vista aquella peça l’ajudaria a oblidar el turment passat a la terra de les Amazones. Dirigint-se al rei, continuà:
—Estic a punt per rebre la meva desena i última tasca.
Euristeu restava seriós. Esperà uns instants, per si la seva filla feia algun lleig a l’obsequi. Com que això no passà, es girà de nou cap a l’heroi per dictar-li el següent encàrrec:
—Un nou viatge t’espera, Hèrcules. Aquest cop t’envio lluny, a l’oest, fins a la remota illa d’Eritea. Vull que em portis els bous de Gerió. Tot el ramat!
—Així serà, majestat —respongué Hèrcules després de quedar-se un moment pensatiu—. És un llarg viatge; faré els preparatius i salparé a trenc d’alba.
Hèrcules marxà tot capficat. Coneixia bé la llegenda de Gerió i dels seus ramats: un gegant amb tres cossos units, fill de l’heroi Crisaor i de Cal·lírroe, filla del tità Oceà. Gerió posseïa una força sobrehumana i estava protegit pel seu gos ferotge de dos caps, Ortros. Per si això no era prou, l’acompanyava un dels fills d’Ares, el gegant Eurició. El trident vigilava un bestiar molt valuós per la seva singularitat: eren bous de pèl-roig.
Un viatge així el duria fins a l’extrem conegut d’Occident, una empresa tan perillosa com el combat que l’esperava a l’arribada.
El malson cap a occident
La pèrdua de bona part de la tripulació en el viatge anterior no donava gaire marge de maniobra a l’heroi. Com que la distància que havia de recórrer era enorme, el més prudent seria desplaçar-se per terra ferma. Així, demanà als seus mariners que l’acompanyessin en la primera part del camí fins al nord d’Àfrica. Un cop desembarcat a les costes de l’actual Líbia, aconseguí que li venguessin un camell. Amb aquella petita ajuda, es veia valent per afrontar la travessia del desert.
Però aquells deserts semblaven interminables. El sol cremava sense pietat i l’aire ardent vibrava sobre la sorra. No era clima per dur l’armadura de pell de lleó que guardava per al combat. Els dies passaven i res no canviava. El camell, que havia estat un gran aliat per combatre la solitud i la deshidratació, començava també a flaquejar.
En aquell moment d’impàs, la desesperació s’apoderà d’Hèrcules. Prengué una de les seves fletxes, encara amb el verí de l’Hidra a la punta, i aixecà els ulls per apuntar cap al sol.
—Helios, déu del sol, faré que fugis d’aquest cel! —cridà amb força—. I si no ho fas, tinc prou fletxes per fer-te caure del teu carruatge!
—Atura’t! No em disparis! —respongué el déu amb veu omnipresent.
—Doncs ajuda’m, ara o mai!
Helios, malgrat ser immortal, temia el dolor que aquelles fletxes podien causar-li. Prometé ajudar-lo si l’esperava a la costa al capvespre. Hèrcules acceptà, i ell i el camell feren un últim esforç per arribar fins al mar. Quan el déu aparegué amb la llum de ponent, amb cos resplendent i veu poderosa, li lliurà la seva gran copa d’or.
—Pren-la, fill de Zeus. Amb ella podràs travessar l’oceà i arribar fins a Eritea. Segueix la meva llum de la posta i trobaràs el camí.
La llegenda diu que Helios descansava dins d’aquella copa durant la nit. Era prou gran per navegar-hi com si fos una barca i el transportava des de l’oest fins a l’est, a través del riu Oceà, perquè pogués reprendre el seu trajecte celestial a l’alba.
Abans de partir, Hèrcules acaricià el camell i li donà les gràcies amb una abraçada al coll. L’animal correspongué el gest amb afecte. Allà s’acomiadaren. Tot seguit, l’heroi posà la copa dins l’aigua, hi pujà i deixà que el vehicle diví l’endinsés per les aigües fosques seguint el rastre del sol ponent.
Les Columnes d’Hèrcules
La copa es desplaçava a una velocitat vertiginosa. Des de dins, Hèrcules tenia poca visibilitat, però notava com la llum de la posta de sol s’esvaïa mentre el vehicle diví anava alentint el seu pas. Quan s’incorporà per mirar a l’horitzó, es trobà davant d’un immens mur de pedra que tancava les aigües del mar. La llum del sol, la seva brúixola, s’escapolia darrere aquella muralla natural i li barrava el pas.
Sense pensar-s’ho, Hèrcules saltà des de la copa cap a la roca. Un cop a sobre, buscà una escletxa prou ampla per fer-hi cabre el seu cos. Posà els braços a banda i banda i, fent ús de tota la seva força, començà a empènyer fins a fer cruixir el pedrís. El més difícil estava fet, així que continuà empenyent, alternant la pressió a cada costat, fins a obrir-hi un pas prou gran perquè l’aigua hi pogués fluir.
D’aquesta manera, el mar Mediterrani quedà connectat amb l’oceà Atlàntic. Així nasqueren les anomenades Columnes d’Hèrcules, l’actual estret de Gibraltar.
Quan la feina fou acabada, l’heroi tornà a pujar a la copa per reprendre el seu viatge. Ara sí, podia endinsar-se a l’oceà cap a horitzons desconeguts.
L’illa recòndita d’Eritea
El sol començà a alçar-se en un nou dia. La llum i un soroll a la distància despertaren Hèrcules del son profund que havia tingut. Feia setmanes que no descansava tan bé. En incorporar-se, s’adonà que la copa arribava a la costa d’Eritea. Quin plaer després del llarg tràngol, pensà.
El soroll esdevenia cada cop més nítid: eren els lladrucs d’Ortros, el gos salvatge de dos caps. En veure la copa acostar-se des del mar, l’animal s’esvalotà i corria amunt i avall bordant sense parar.
Hèrcules prengué la clava i s’aprestà a l’atac sorpresa. En el moment que la copa quedà frenada a la sorra, feu dues passes endavant i, impulsant-se amb la vora, volà cap al cel. Alçà la clava amb totes dues mans i la deixà caure amb força, esclafant un dels caps del gos abans que tingués temps de reaccionar.
—Criatura maleïda, jo soc qui va matar la teva germana Hidra. I veus aquesta pell que em protegeix? És la del teu fill. Ara et toca a tu desaparèixer!
Ortros s’incorporà després del gran cop. El cap que quedava viu s’adonà de la pèrdua de l’altre. Abans que tingués temps de llançar-se sobre l’heroi, però, ja tornava a tenir la clava als morros per posar fi a la seva vida.
Quan el silenci retornà a l’illa, Hèrcules aixecà la mirada i es permeté gaudir un moment de la bellesa natural. Era com un tros de paradís. A la distància s’apreciava un gran ramat pasturant als prats: eren els bous de Gerió, d’un pèl rogenc que contrastava amb el verd majestuós de l’herba.
Una gran figura, però, s’aproximava amb rapidesa cap a Hèrcules. Era el pastor Eurició.
La batalla amb Gerió, el gegant de tres cossos
—Però què coi et penses, borinot! —va cridar Eurició, embalat i cada cop més a prop de l’heroi—. Has matat el meu estimat gos!
Hèrcules s’afanyà a treure una de les seves fletxes enverinades i apuntà cap al gegant, ja a pocs metres de distància. La seva mida li permetia avançar diversos metres a cada passa. No dubtà ni un moment: disparà directe al coll.
Se sentí un so sec en l’impacte de la fletxa. El gegant feu un breu crit d’ofec abans de caure de cop a terra. En un tancar i obrir d’ulls, el cos d’Eurició jeia ja sense vida. Malgrat l’eficàcia de l’atac, el crit del pastor de Gerió havia ressonat amb força i Hèrcules temia que Gerió no trigaria a aparèixer.
Tot i això, enfilà ràpidament cap a les prades. Potser, si era prou àgil i Gerió no rondava pels voltants, podria reunir els ramats i endur-se’ls d’amagat. Però en el moment de moure els bous, la terra començà a tremolar a un ritme constant.
Pocs mortals havien vist Gerió, el gegant de tres cossos i tres caps. Ara, apareixia venint de la vall.
—Qui és aquest foraster que gosa acostar-se als meus ramats? —bramà amb una veu lenta i profunda mentre avançava cap a ell—. Com has evitat el meu pastor i el seu gos?
—Soc Hèrcules, fill de Zeus i d’Alcmena —respongué amb veu ferma—. I he enviat aquestes criatures maleïdes a l’inframon!
—Pagaràs tal gosadia amb la vida! —replicà Gerió, enfurismat. Els seus ulls brillaven d’ira.
El gegant empunyà les seves armes: tres llances, tres escuts i tres espases. Els tres cossos es movien a l’uníson, com si fossin un sol ésser. Hèrcules restà immòbil, en silenci, i alçà la clava mirant-lo de fit a fit. Gerió es llançà a l’atac.
L’intercanvi de cops fou terrible. Hèrcules esquivà les llances amb agilitat, però en el cos a cos havia de contrarestar tres espases que intentaven partir-lo en dos. La seva clava era prou resistent per desviar alguns dels cops i repel·lir els atacs, però era gairebé impossible trobar un espai per contraatacar. En els breus instants d’oportunitat, colpejava amb força, però sempre topava amb un dels escuts o de les espases. La pell de lleó el salvà de talls més d’un cop.
En veure que no aconseguiria vèncer-lo en combat directe, prengué distància per preparar un nou atac. Gerió esclatà en una rialla malèfica, pensant que l’heroi s’acovardia. Aquell gest de confiança li costà car.
Amb un moviment veloç i precís, Hèrcules prengué l’arc, hi encaixà una fletxa i, fent una tombarella a terra, disparà just en el punt on s’unien els tres cossos.
Gerió quedà mut en rebre l’impacte. El verí de l’Hidra començà a escampar-se pels seus tres torsos i el dolor s’apoderà del gegant. Les cames li flaquejaren, caigué de genolls i deixà caure les armes. Els tres caps cridaven de patiment mentre el cos immens es rebolcava per terra. Els crits s’apagaren mica en mica. Gerió era història.
Hèrcules restà un moment en silenci observant el gegant abatut. Havia estat un gran combat i volgué retre-li respecte. Fets els honors, tornà cap al bestiar per arreplegar els ramats i conduir-los fins a la costa. Allà, faria servir la copa per traslladar-los.
El retorn amb el ramat
La copa d’Helios era gran, però no prou per traslladar tots els caps de bestiar de cop. El trasllat no fou fàcil. Gràcies a aquell vehicle diví, pogué fer diversos viatges des de l’illa d’Eritea fins a terra continental, a la península Ibèrica. En cada viatge hi portava una part del ramat.
—La meva copa t’ha dut a bon port, fill de Zeus! —es manifestà Helios amb veu omnipresent—. Has reeixit. És hora de recuperar el meu vehicle.
—És just —respongué Hèrcules—. T’agraeixo de tot cor l’ajuda. No sé com m’ho hauria fet sense ella.
—La teva determinació és admirable. Ves amb fortuna i que cap força mortal ni divina t’aparti del teu camí.
El camí de tornada fou llarg i ple d’entrebancs. Uns ramats tan especials no passaven desapercebuts, i més d’un intentà robar-ne alguns caps. Hera, com era habitual, seguia els avenços d’Hèrcules des de l’Olimp. Irritada de veure com l’heroi assolia victoriosament totes les seves fites, es preparava per intervenir de nou.
Després d’un any de viatge, Hèrcules arribà finalment a Tirint amb el bestiar. Estava esgotat del viatge, però havia completat aquella aventura victoriós i se sentia, en part, gratificat.
—Estàs segur que aquests animals no estan maleïts? Amb aquest pèl semblen criatures de l’inframon! —digué Euristeu.
—No, majestat. Són animals únics al món. No sap quants intents de robatori he patit pel camí.
—En tal cas —continuà el rei, murri—, mereixen un sacrifici als déus per a beneir l'avenir. Serà en honor d’Hera, per a la protecció de la família. Una gran idea, no creus?
Hèrcules no donava crèdit al que sentia. Tots aquells tràngols per acabar sacrificant aquells meravellosos bous? D’esgotament, no oposà cap resistència.
—Sigui la seva voluntat, majestat. En tot cas, he completat el meu desè i últim treball amb èxit. He esmenat el meu gran error i demano que se’m torni la llibertat.
—No tan ràpid, Hèrcules! —cridà Euristeu amb un somriure malèfic.
Continuarà…
Honora la llegenda
La llegenda dels ramats de Gerió és un viatge d’esforç i determinació que porta Hèrcules fins als confins d’Occident. Per immortalitzar aquesta gesta, et presentem aquesta samarreta que mostra els majestuosos bous de Gerió, representats amb un estil artístic que n’evoca la força, la bellesa i el caràcter llegendari.
Tots els nostres articles són 100 % cotó i amb el màxim respecte pel medi ambient. LũM vol respectar sempre la flora i la fauna del nostre planeta.
Gràcies per la teva confiança i que l’aventura no s’aturi.
Bibliografia
Thank you for your trust, and may the adventure continue!
Reading list
- Labours of Hercules. Wikipedia, the Free Encyclopedia.
- Fry, S. (2018). Heroes. Penguin Books.
- Hamiltor, E. (1942). Mythology, Timeless tales of Gods and Heroes. Little, Brown and Company.
- Graves, R. (1955). The Greek Myths. Penguin Books.
