Les pomes d'or de les Hespèrides - L'onzè treball d'Hèrcules
Continuació del relat els ramats de Gerió.
—Encara et queden dos treballs més per completar —digué Euristeu amb to seriós.
—Com? —replicà Hèrcules, indignat—. Vós mateix vau anunciar-ne deu i us els he completat tots!
Euristeu deixà anar un somriure dissimulat. Aquells segons de silenci semblaren una eternitat. La cort no s’atrevia ni a moure’s, però escoltava amb atenció.
—És cert que el teu nebot Iolau et va ajudar en el combat contra l’Hidra?
Hèrcules quedà bocabadat. «Com ho sabia?»
—O sigui, que vas sortir-ne victoriós gràcies al seu ajut essencial! —continuà Euristeu.
—Vaig ser jo qui derrotà el monstre!
—I no és cert que vas acceptar una recompensa per la neteja d’aquells estables fètids?
—Acceptar? —contestà Hèrcules, sorprès una vegada més. «Haurien parlat entre ells, els dos reis?», es preguntava.— Però mai no vaig rebre res per aquell treball!
—Així, doncs, tot és cert! —el tallà Euristeu—. No només no has complert el teu deure, sinó que, a més, m’has intentat enganyar!
—No! Això és totalment injust! He completat els treballs tal com se’m va demanar!
—Vigila aquest to, Hèrcules! Recorda què va passar amb la teva família. No perdis el respecte al teu rei ni als déus! Ets aquí per redimir els teus errors. Si no, la teva ànima no serà purificada, ho recordes?
Euristeu estava al corrent de tot. Durant el llarg camí de tornada des de l’illa d’Eritea, Hera havia intervingut de nou per revelar-li aquells detalls. D’aquesta manera, tots dos es confabularen per imposar dos treballs extres a l’heroi. No suportaven veure’l victoriós.
La ràbia s’apoderava d’Hèrcules. Aguantava i aguantava per no perdre els estreps. Sabia que, si reaccionava, totes les penes i treballs podrien quedar en no res. Abaixà el cap i esperà el desenllaç de tot plegat.
—Bé, no t’acomodis gaire, que la feina et crida. En el teu següent treball aniràs al jardí de les Hespèrides i m’hauràs de portar tres pomes d’or. Senceres!
La cerca del jardí perdut
Tot el país coneixia la llegenda de les pomes d’or: una fruita que, si eres prou afortunat d’aconseguir-la, et concedia la immortalitat. Aquesta fruita es trobava al jardí de les Hespèrides, unes belles nimfes filles de Nix i Èreb, la deessa de la nit i el déu de la foscor. Zeus i Hera en van poder gaudir al seu banquet de noces com a regal directe de Gea, la deessa de la Terra. La fruita era tan preuada que Hera hi envià Ladó, un drac de cent caps, per tal de salvaguardar el seu arbre.
I, malgrat que tothom coneixia la llegenda, ningú no sabia on es trobava aquell jardí. Alguns deien que era en algun indret del nord del Mediterrani; altres, que era a l’oest de Líbia. Molts rumors, però cap certesa. Euristeu i Hera sabien bé què feien en assignar-li aquest treball: volien que Hèrcules voltés sense descans, condemnat a no trobar mai el jardí sagrat.
Tot i això, Hèrcules, que no tenia un pèl d’enze, decidí buscar les nimfes del riu Erídan. «Potser els mortals ignoren els racons secrets d’aquest món, però les criatures divines tenen altres sentits i lligams», pensava. I no s’equivocava pas. Tot i que les nimfes desconeixien el parador exacte del jardí, sí que li indicaren qui podria guiar-lo: Nereu, un dels Vells del Mar.
A més de divinitat, Nereu era més vell i savi que molts déus de l’Olimp. Gaudia del do de la profecia i posseïa la capacitat d’adoptar la forma de qualsevol ésser viu. Per això era fàcil que ningú sospités que les seves orelles s’escolaven en llocs insospitats.
Hèrcules seguí les indicacions de les nimfes, però la cerca del vell no fou pas una tasca fàcil. Després de resseguir la costa nord del Mediterrani durant setmanes, veié la figura d’un vell dormint en una platja tranquil·la. S’hi acostà sigil·losament fins que, des del darrere, li posà la mà a l’espatlla.
El vell feu un salt d’esglai i es transformà immediatament en una foca de pell llisa. Hèrcules li saltà al damunt i l’abraçà amb força per evitar que s’escapés. El vell es tornà a transformar, ara en una llúdria. Tots dos rodolaven per terra, un intentant fugir i l’altre sense deixar-lo anar. Nereu continuà canviant de forma per deslliurar-se’n: una tonyina, un peix espasa, un pop… Però Hèrcules el tenia agafat amb una força inhumana i no el deixava marxar. El tingué així fins que el vell, exhaust, es rendí i adoptà novament la seva forma humana: la d’un pescador de barba blanca, que li prometé ajuda si el deixava lliure.
—Segueix el camí que voreja la gran mar —li digué Nereu—. Hi haurà algú que et cridarà des d’un punt elevat. Ajuda’l i ell t’ajudarà a canvi.
Una ajuda de titans
Hèrcules seguí el seu trajecte vorejant el mar Mediterrani, tal com Nereu li havia aconsellat. En el camí inclogué també la mar Negra, connectada amb la gran mar. Fou allà, mentre avançava prop de les muntanyes del Caucas, que sentí una veu profunda i solemne provinent de les altures.
—Ets tu, Hèrcules? T’esperava amb ànsia.
Hèrcules alçà la vista cap a la muntanya. Tot evitant la llum directa del sol, veié una figura humana immensa lligada a les roques. El reconegué de seguida: era Prometeu, el tità condemnat pel mateix Zeus a un patiment etern. Encadenat a la roca, una àguila se li menjava el fetge cada dia; i com que era immortal, aquest li tornava a créixer cada nit. Així, sofria sense fi el dolor de ser devorat en vida.
Com tothom, Hèrcules coneixia la història d’aquell presoner, però només ell fou prou agosarat per alçar l’arc i disparar una fletxa contra l’àguila que el torturava. Confiava que Zeus, el seu pare, sabria comprendre aquella decisió. S’enfilà fins aquell punt de la muntanya i alliberà el tità amb facilitat.
—He esperat molt de temps perquè arribés aquest moment. T’estic profundament agraït, fill de Zeus!
—No estiguis tan segur que el meu pare et permeti gaudir de llibertat per gaire temps.
—Em presentaré davant seu per demanar-li perdó. Sé que ho farà. I tu, per què continues sotmès a les penitències que t’imposen els déus i els seus servents? Cap criatura demoníaca t’ha aturat, Hèrcules. Escapa’t i comença de nou, lliure!
—No puc, encara no. Em queden dos grans treballs per completar.
—Ah, sí… el teu onzè treball, oi? Les pomes d’or.
—Exacte! Com ho saps?
—Les paraules cavalquen el vent i arriben ben lluny —respongué amb un somriure, sense donar més detalls—. Les pomes, però, no les podràs collir. Cap mortal no ho pot fer. Tot i això, sé com te’n pots sortir.
—I doncs?
—El meu germà Atles és allà, davant del jardí de les Hespèrides, sostenint el cel. Ell també compleix penitència. Ves fins al riu Oceà, a l’extrem d’occident, i convenç-lo perquè t’ajudi. Ell podrà aconseguir-te les pomes amb facilitat.
Després d’estirar les cames, Prometeu s’acomiadà i emprengué el camí cap a l’Olimp per presentar-se davant Zeus. Hèrcules, per la seva banda, reprengué la ruta cap a l’oest per trobar-se amb el germà del tità.
El jardí de les Hespèrides
Hèrcules sabia que per arribar als confins del món només hi havia una manera d’aconseguir-ho. S’acostà al mar i tornà a demanar la copa a Hèlios. Com que n’havia fet bon ús la primera vegada, el déu no dubtà a concedir-li una segona oportunitat.
La llum del matí despertà Hèrcules dins la copa i, com ja havia passat anteriorment, s’adonà que estava arribant a la costa de les Hespèrides. Uns penya-segats impressionants s’alçaven des del mar fins a fondre’s amb una vegetació de conte. Aquest cop, però, no hi hagué cap rebuda ni cap signe de presència humana o divina en aquella terra remota. Malgrat que la vegetació brotava frondosa en una badia solitària, trobà un camí ben marcat que s’endinsava cap a aquelles terres sagrades.
Hèrcules caminà una estona per un bosc idíl·lic i continuà per un conjunt de cingles que finalment desembocaven en un entramat de prats. Seguint el camí, a l’horitzó, s’alçava finalment allò que buscava: el jardí de les Hespèrides.
Tot i no tenir una entrada visible, era evident quan hi eres dins. L’herba salvatge es transformava en una gespa perfectament cuidada. Els arbres hi creixien a plaer, sense competir els uns amb els altres. Hi havia fonts d’aigua repartides per diferents indrets i el lloc semblava immens. I allà lluny, al cor del jardí, s’hi veia un arbre resplendent i majestuós… amb alguna cosa movent-s’hi al seu voltant.
La collita impossible de les pomes
Era l’arbre de les pomes d’or. Ladó, el drac serpentí de mil colors, pujava i baixava lentament pel tronc, enroscant-s’hi amb elegància i amenaça alhora. Aquella criatura era també filla de Tifó i d’Equidna i, per tant, germana de l’hidra que Hèrcules havia derrotat a Lerna.
L’heroi s’hi aproximà amb cautela i restà a una distància prudent, amagat darrere la roca d’una font. «Potser no seria tan difícil collir les pomes», pensava. Tot i això, desconeixia la rapidesa i els poders del monstre. La solució havia de ser un doble atac.
Tenia la clava a punt, però primer prengué el seu arc i hi col·locà una de les fletxes enverinades. «Serà eficaç aquest verí en una criatura de la mateixa sang? És hora de comprovar-ho.» Hèrcules esperà que el drac comencés a pujar arbre amunt i li disparà la fletxa, que impactà amb força al seu cos. La bèstia xisclà i s’enfilà frenèticament per defensar-se, però de seguida caigué a terra, retorçant-se amb moviments sinuosos i ràpids, cargolant-se de dolor.
Hèrcules, tal com havia previst, corregué sota l’arbre i, sense vacil·lar, començà a esclafar caps amb la seva clava, un rere l’altre, fins a deixar Ladó immòbil. El guardià del jardí ja era història.
Sense cap altre perill a la vista, decidí no perdre temps i collir les pomes divines que li havien encomanat. Però, ai las!, cada vegada que estava a punt d’agafar-ne una, la poma desapareixia com si es tractés d'un miratge. Era un engany de la vista? No. Era com si el fruit es desplacés uns centímetres cada vegada que l’intentava collir. Ho intentà diverses vegades amb les pomes més properes i també enfilant-se a l’arbre, però aquell fruit sagrat es resistia a ser tocat per mans mortals.
En aquell moment, recordà les paraules de Prometeu. Havia de trobar Atles. Només amb la seva ajuda podria aconseguir la fruita sagrada.
Un joc d’enganys
Hèrcules sortí del jardí i es dirigí cap a la costa. En un dels extrems de les terres de les Hespèrides hi havia d’haver Atles. I així fou. Després de tot un dia voltant per aquella contrada encantadora, veié el tità a la llunyania: encorbat, amb l’esquena arquejada com si sostingués una càrrega immensa.
—No m’agrada que em mirin. Ves-te’n, siguis qui siguis.
—El teu germà Prometeu t’envia records —respongué Hèrcules amb veu ferma—. Soc aquí perquè m’ha dit que només tu em pots ajudar.
—Jo? Quin ingenu… No veus, pobre de mi, la càrrega que duc a sobre? —murmurà Atles, aixecant la vista cap al cel.
—Tu pots aconseguir les pomes d’or que creixen al jardí de les Hespèrides, oi?
—I per què ho hauria de fer jo? No pots collir-les tu mateix?
—Ho he intentat, però cada cop que hi poso la mà, desapareixen del davant.
“Ah! Això és cosa de les Hespèrides. Només es mostren al capvespre. Però hi són, i són amigues meves. Jo podria collir-te les pomes… si no fos per una petita qüestió.
—Quina? Quin problema hi ha?
—No ho veus? Si deixo anar el cel, ens esclafarà a tots!
—Jo te’l puc aguantar mentre em fas aquest favor. Així prens un descans.
Hèrcules s’acostà al tità i li explicà qui era, per què necessitava les pomes i com havia arribat fins allà. Només amb la seva ajuda podria completar el seu onzè treball i apropar-se, finalment, a la redempció que tant desitjava.
Al principi, Atles dubtà que Hèrcules tingués prou força per sostenir el firmament. Tot i això, acceptà el tracte i li feu la temptativa de traspassar-li la càrrega. Amb gran esforç, Hèrcules prengué el relleu. Mai havia sentit un pes tan descomunal. Vacil·là un instant, però amb quatre consells del tità trobà una posició que li permetia mantenir l’equilibri i controlar la pressió del cel sobre les seves espatlles.
Tal com havien acordat, Atles marxà cap al jardí. Hèrcules el veié perdre’s en la distància i restà sol, concentrat en la respiració, movent-se el mínim possible per resistir. Els minuts es feren eterns. Hèlios començava a tenyir el cel del capvespre quan, finalment, albirà Atles de tornada amb un gran cistell ple de pomes d’or.
—Quina alegria veure’t de nou, Atles! I amb les pomes que m’havies promès. T’estic molt agraït!
—I ara! Ha estat un plaer poder-te ajudar —digué el tità amb un somriure murri—. De fet, he pensat una cosa millor: puc dur jo mateix les pomes al teu rei. Segur que hi arribo més de pressa i així tu només t'has d'esperar aquí.
Hèrcules, que no tenia un pèl de beneit, s’adonà de seguida de les seves intencions. Atles volia deslliurar-se per sempre de la seva condemna.
—Oh, seria tot un detall per part teva! —respongué amb aparent ingenuïtat—. Però abans que te’n vagis, deixa’m comprovar que puc aguantar el cel tant de temps. Necessito posar-me la capa a l’espatlla per fer-me de coixí. Aguanta’l un moment mentre m’acomodo.
—És clar, ja t’entenc. Aquesta càrrega pot deixar-te ben adolorit si no hi tens costum…
Quan Atles tornà a subjectar el cel, Hèrcules s’apartà ràpidament i es dirigí cap al cistell. Sense dubtar-ho, prengué les tres pomes que necessitava i marxà sense mirar enrere.
—On vas, mentider?! Traïdor! M’has enganyat! —bramà Atles, irat, mentre el seu crit retrunyia per tota la vall.
Hèrcules emprengué el camí de tornada amb les tres pomes d’or. Durant bona part del viatge encara sentia, lluny, els renecs del tità, enfurismat per haver caigut en el seu propi parany.
El retorn i el lliurament
El viatge de tornada fou tens i tempestuós: onades estranyes remolcaven la copa d’Hèlios i vents furiosos intentaven arrossegar les pomes mar enllà. Era la ira de les nimfes o les forces de l’Olimp que volien impedir el retorn? Hèrcules, malgrat tot, mantenia les pomes ben guardades i, amb la determinació que el caracteritzava, aconseguí arribar de nou a Tirint.
Euristeu quedà un moment descol·locat en veure’l entrar. Aquell treball era, suposadament, impossible per a un mortal. Per tant, Hèrcules només podia ser allà per admetre la derrota… O això creia el rei.
—I doncs? —li etzibà amb aquella complaença de qui ja es pensa victoriós.
Hèrcules, dret i serè, desplegà la tela que duia entre els braços i revelà les sagrades pomes d’or davant la cort. Es feu un silenci profund. Euristeu, Admete i tots els cortesans restaren bocabadats d’admiració. La filla del rei fou la primera a acostar-s’hi, temptada per la seva lluentor divina, però el seu pare la frenà en sec. Sense dir res més, baixà ràpidament del tron per contemplar de prop aquelles meravelles. Eren reals, i tan reals, que li costava de creure-ho.
—Has complert amb el teu deure, Hèrcules —reconegué finalment el rei—. I jo, gratificat, rebré la recompensa del teu treball. Assaboriré una d’aquestes pomes amb delit!
—Atureu-vos, majestat! —intervingué una de les sacerdotesses d’Atena—. Una fruita dels déus només pot ser concedida pels déus. Només amb el permís d’Hera o d’Atena hauríeu d’atrevir-vos a menjar tal fruit.
Aquella reacció enfurismà el rei. Tot i això, com que la resta de sacerdotesses confirmaren les paraules de la seva companya, Euristeu es veié obligat a cedir. Les pomes, doncs, foren dipositades al temple d’Atena per esperar el beneplàcit diví.
L’endemà, les pomes ja no hi eren. Atena mateixa les havia retornat al jardí de les Hespèrides, d’on no havien d’haver sortit mai. I mentre Euristeu plorava de ràbia per haver perdut el tresor que li hauria donat la vida eterna, Hèrcules somreia satisfet d’haver completat amb èxit el seu onzè treball.
Continuarà…
Honora la llegenda
La llegenda de les pomes d’or de les Hespèrides és una història de saviesa, perseverança i astúcia. En ella, Hèrcules no només demostra la seva força, sinó també la seva intel·ligència per superar els enganys dels déus i dels titans. Per immortalitzar aquesta gesta, et presentem aquesta samarreta amb la il·lustració del pomer sagrat de les Hespèrides, representat amb un estil artístic que evoca la seva llum divina i el misteri del jardí prohibit.
Tots els nostres articles són 100 % cotó i amb el màxim respecte pel medi ambient. LũM vol respectar sempre la flora i la fauna del nostre planeta.
Gràcies per la teva confiança i que l’aventura no s’aturi.
Bibliografia
- Els dotze treballs d'Hèracles. Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.
- Janer Torrens, A. (2020). Mitologia per a Profans. Abadia de Montserrat.
- Fry, S. (2021). Herois. Ara Llibres.
- Hamiltor, E. (1942). Mythology, Timeless tales of Gods and Heroes. Little, Brown and Company.
- Graves, R. (1955). The Greek Myths. Penguin Books.
