El Brau de Creta - El setè treball d'Hèrcules
Continuació del relat Els Ocells de l'Estimfal.
Hèrcules arribà, un cop més, victoriós al palau de Tirint. En els seus dos últims encontres, el rei Euristeu ja es trobava en aquesta ciutat de domini micènic. La satisfacció en el rostre de l’heroi era evident: havia superat tots dels treballs que li havien encomanat i, per la magnitud de les gestes, l’alegria era més que justificada.
Sense pronunciar ni un sol mot, avançà amb pas ferm fins a la sala del tron. Un cop davant el rei, s’agenollà per rebre la nova ordre. Euristeu, que no l’havia deixat de mirar de sota cella des del moment que havia entrat, ja tenia a punt la seva missió:
—Aquest cop viatjaràs més lluny que mai, Hèrcules. El teu setè treball serà capturar viu el brau de Creta i portar-me’l aquí!
Hèrcules alçà les celles. Coneixia bé la llegenda d’aquella criatura: un animal majestuós i ferotge, amb la mirada encegada per la fúria, capaç de córrer com el vent i d’enderrocar murs amb una sola embranzida. Però darrere d’aquell encàrrec hi havia més que una simple captura: la història de Creta s’entrellaçava, un cop més, amb la voluntat dels déus.
Es deia que el brau havia estat un obsequi del déu Posidó al rei Minos, després de les seves pregàries, per impressionar els súbdits. A canvi, l’animal havia de ser sacrificat en honor al déu del mar. Però Minos i la seva esposa, captivats per la seva bellesa, decidiren mantenir-lo viu. Ofès per aquell menyspreu al pacte, Posidó maleí l’animal dotant-lo d’una força i una ràbia incontrolables. Des de llavors, el brau havia sembrat el caos pels camps de l’illa i alguns murmuraven que estava lligat a altres tragèdies de la cort cretenca, inclòs el naixement del temut Minotaure.
Euristeu, amb un somriure desafiant, afegí:
—Veig que ja saps la història. Doncs fes via… abans no hagi arrasat amb tota l’illa!
La Prova de Posidó
Hèrcules marxà de Tirint amb la primera llum de l’alba, rumb al port de Trezè. Allà, un vaixell mercant amb destinació a l’est de la mar Egea acceptà portar-lo a canvi de protecció contra els pirates. Les jornades al mar eren llargues i monòtones, però l’heroi aprofitava per contemplar les constel·lacions que havien guiat els mariners durant segles.
El quart dia, el temps canvià de cop. Núvols foscos cobriren el cel i un vent sobtat inflà les veles fins al límit. Les onades colpejaven la coberta com si Posidó mateix volgués posar-lo a prova abans que trepitgés la seva illa. Hèrcules agafà el timó i, amb la seva força sobrehumana, mantingué l’embarcació estable fins que el temporal es calmà.
Finalment, Creta s’alçà a l’horitzó. Les muntanyes abruptes s’imposaven sobre la línia de la costa, mentre el blau profund del mar contrastava amb el verd intens de les oliveres. El port de Cnossos bullia d’activitat: mariners descarregant peix, criatures jugant entre els molls i dones carregades amb cistells plens de menjar.
Ja en terra ferma, Hèrcules havia arribat a destí. Abans de la recerca del brau, decidí sol·licitar audiència al rei Minos com a mostra de respecte.
La Decisió del Rei Minos
El palau de Minos era un laberint de passadissos, tots ells decorats amb frescos que mostraven toros saltant i danses rituals. El rei, assegut en un tron d’ivori, rebé Hèrcules amb una mirada calculadora.
—Així que Euristeu m’envia el seu heroi per fer què, exactament? —digué Minos—. Vols endur-te el meu brau?
—No és vostre —respongué Hèrcules amb fermesa—. Pertany a la mar i al vent, i està condemnat a destruir-ho tot mentre romangui aquí.
Minos restà en silenci uns instants, resistint-se a acceptar aquella veritat. Finalment, sospirà.
—Potser tens raó… Fa temps que ni els meus millors homes poden acostar-s’hi sense patir conseqüències fatals. Si aconsegueixes capturar-lo, serà teu. Però has de saber que molts altres ho han intentat abans que tu… i no han tornat!
—Soc conscient de contra què m’enfronto. Li agraeixo que m’ho permeti intentar.
Hèrcules s’alçà i marxà del palau, ara sí, disposat a caçar aquella bèstia temible.
La Batalla de Força
El primer pas era seguir el rastre. Els pagesos parlaven d’un bram profund que ressonava a la llunyania, arbres trencats com si un gegant hi hagués passat, camps aixafats i canals d’aigua destruïts. Les petjades enormes conduïen cap a les muntanyes.
Finalment, una tarda, mentre el sol tenyia el cel d’or, Hèrcules el va sentir: un bufar greu, com un tro contingut. El brau emergí entre dos turons: pell blanca com l’escuma del mar, ulls plens d’ira i músculs movent-se ferms sota la llum del capvespre. Les banyes, llargues i afilades, brillaven com metall polit.
Hèrcules sabia que no podia matar-lo; Euristeu el volia viu. Va treure la seva clava i avançà lentament, murmurant-li amb veu baixa per calmar-lo. Però, a pocs metres, la bèstia embogí i carregà amb una força que feia tremolar la terra.
L’heroi s’apartà a temps, fent-lo topar contra una roca. Va esquivar dues noves envestides i esperava que la fatiga el comencés a vèncer. Quan el brau respirava amb dificultat, Hèrcules es llançà sobre seu.
D’entrada, la criatura lluitava com una fúria. Però l’heroi aconseguí subjectar-li les banyes i en una disputa de pura força li torçà el cap fins a fer-lo caure. Rodolaren per terra i, igual que amb el lleó o el senglar, Hèrcules no el deixà anar mai: cops de puny, pessigades i mossegades al cap i al coll, fins que l’animal, exhaust, quedà immobilitzat.
Aleshores, li lligà les potes i el coll amb una corda gruixuda, amb nusos prou forts per resistir qualsevol estrebada. Encara així, el brau bramava i s’hi resistia aixecant grans núvols de pols.
Ni Mascota ni Sacrifici
Minos, sorprès per la victòria d’Hèrcules i satisfet de saber que l’animal seguia viu, va complir la seva paraula i li permeté endur-se’l. Sabia que el perdria, però almenys recuperaria la pau a la seva illa.
L’heroi conduí el brau fins al port, on el carregà en una gran nau preparada per a la travessia. Durant el viatge, la bèstia bramava sense descans, amb una cadència estranya, com si no només reclamés la seva llibertat, sinó també ajuda al seu creador, Posidó. Molts mariners juraven que el mar es movia al seu ritme i aviat temeren que el vaixell bolqués pel balanceig de les onades.
Tot i així, arribaren a port sans i estalvis. Hèrcules prosseguí per terra fins al palau de Tirint. De nou, el rei Euristeu va fer un salt d’espant en veure la criatura i s’amagà rere una de les grans gerres de pedra.
—Ja… ja veig que sí, que l’has capturat i que és ben viu. Treu-lo immediatament del meu palau!
—Segur que no el voleu de mascota? Us protegiria molt bé.
—Fora! He dit que fora!
La por del moment va pesar més que qualsevol altra consideració. Hèrcules, obedient, alliberà l’animal fora de Tirint i aquest galopà amb força cap a l’est.
El setè treball havia estat completat amb èxit.
Continuarà…
Homenatja la llegenda
La captura del brau de Creta per part d’Hèrcules és una gesta de força i astúcia que encara ressona en les llegendes. Per immortalitzar aquest repte, et presentem aquesta magnífica samarreta que retrata la majestuositat del brau que habità tal volta a una de les illes més atractives del Mediterrani.
Tots els nostres articles són 100 % cotó i amb el màxim respecte pel medi ambient. LũM vol respectar sempre la flora i la fauna del nostre planeta.
Gràcies per la teva confiança i que l’aventura no s’aturi.
Bibliografia
- Els dotze treballs d'Hèracles. Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.
- Janer Torrens, A. (2020). Mitologia per a Profans. Abadia de Montserrat.
- Fry, S. (2021). Herois. Ara Llibres.
- Hamiltor, E. (1942). Mythology, Timeless tales of Gods and Heroes. Little, Brown and Company.
- Graves, R. (1955). The Greek Myths. Penguin Books.
