Continuació del relat La Cérvola de Cerinea.
—Vull que em capturis viu el senglar salvatge que campa lliure per la zona d’Erimant!
Amb aquestes paraules, el rei Euristeu es va desfer d’Hèrcules dins de la fortalesa. No volia ni veure’l després de la humiliació que va passar amb la fuga de la cérvola, per no mencionar la frustració i la ràbia que sentia per la victòria en el seu tercer treball. “Com se les havia empescat per burlar Àrtemis d’aquell sacrilegi?”, rumiava.
Mentrestant, Hèrcules ja emprenia ruta cap a l’oest de la península per trobar l’animal. No era ni de bon tros tan conegut com les criatures de les proves anteriors. No en sabia gran cosa, així que havia de ser prudent.
L’Habilitat del Senglar
Al cap de dos dies de ruta, l’heroi arribà als peus del mont Erimant. Sabia que el senglar habitava aquella zona, però havia de pensar com trobar-lo. Confiar només en el soroll i les petjades podria portar-li molt de temps.
Com que era la tardor, de seguida va saber per on començar. En aquesta època és quan els aglans cauen dels arbres i aquests fruits són una delícia per als senglars. Així doncs, es dirigí cap a les zones més poblades de roures i alzines al peu de la muntanya.
Al cap de pocs dies, ja el tenia localitzat. L’observà des de la distància, tal com va fer en el primer treball del lleó. El senglar no representava ni de bon tros tant de perill, però calia ser prudent i estudiar com capturar-lo. Per la seva banda, el senglar es va adonar en més d’una ocasió que algú rondava a prop seu. Coneixia bé el seu terreny i no li passava per alt res que hi entrés o en sortís.
Hèrcules, després de no veure-hi cap de les complexitats anteriors, decidí llançar-se a la captura. El senglar el va detectar de seguida i arrencà a córrer amb una agilitat i velocitat sorprenents. Després d’una bona estona de persecució, Hèrcules es retirà per esperar un nou intent. Ho va provar un cop més. Una vegada i una altra. Dia sí i dia també. Ni sigil·losament ni amb emboscades se’n sortia. El senglar tenia cada situació sota control.
Entre curses i desplaçaments, es va adonar que es trobava en un terreny ben familiar. No gaire lluny d’aquell indret hi vivia un amic seu ben especial. Abans de continuar la caça, doncs, va considerar prendre’s una pausa i es dirigí a fer-li una visita.
El Secret de la Caça
En Folos vivia dins d’una gran cova amb tota la seva comunitat de centaures. Els centaures eren éssers de descendència divina: una raça híbrida composta meitat d’home (del cap fins a la cintura) i meitat de cavall (de cintura en avall). Se’ls coneixia per la seva força i valentia extraordinàries, a més de ser experts en el tir amb arc. Tot i això, tenien una gran debilitat per l’alcohol, una temptació molt difícil de resistir que els duia a perdre el control i a tornar-se violents i malcarats.
Hèrcules arribà i fou ben rebut pel seu amic. Feia temps que no es veien i el retrobament va ser una agradable sorpresa. Van posar-se al dia durant hores, tant, que Hèrcules li pogué explicar la redempció per la qual passava amb els treballs encomanats pel rei Euristeu.
—Atrapar el senglar pot semblar una gesta fàcil, però és veloç i hàbil per esmunyir-se. Et deixarà esgotat a cada intent —li confirmà el centaure—. Només hi veig una sortida.
—I doncs? Hi ha una manera evident de caçar-lo sense ferir-lo?
—La neu de l’hivern és la que t’ajudarà a aconseguir-ho. Si t’esperes que es formi una congesta aquí, al peu de la muntanya, veuràs com no se t’escaparà tan fàcilment.
La cara d’Hèrcules s’il·luminà en sentir la gran idea del seu amic.
—L’hivern arribarà aviat; simplement, sigues pacient —continuà—. Mentrestant, per què no et quedes amb nosaltres a la cova? Ens alegrarà tenir un foraster per aquí durant unes setmanes.
—Dubto que enlloc estigui millor que aquí! T’ho agraeixo molt! —respongué.
El Banquet Accidentat
Els dies anaven passant i el fred començava a instal·lar-se a la regió. Pel fet de passar aquest temps amb companyia, l’espera es va fer del tot agradable a Hèrcules. Un vespre, tot sopant amb en Folos, li va preguntar sobre una gran gerra de pedra que hi havia allà.
—Es tracta d’un regal de Dionís. A dins hi ha vi creat per ell mateix, exquisit com cap altre!
Hèrcules quedà atònit en sentir allò. No volia marxar sense haver-lo provat, així que insistí al seu amic que li’n servís un got. D’entrada, en Folos no volia obrir-lo, però tampoc volia ser groller amb el seu amic i hoste. Així doncs, van acabar servint-se’n un got.
El temps s’aturà mentre degustaven aquella delícia divina. No només era sublim, sinó que també era potent com cap altre. En un tancar i obrir d’ulls, aquell racó es va omplir de centaures atrets per l’olor de la beguda. En Folos, en veure la multitud, intentà aturar-los. Simplement havien obert la gerra per oferir un tast al seu convidat, argumentava. Tot i això, alguns centaures ho van veure com un gest egoista i es van encarar amb Folos. Hèrcules no tardà a posar-se enmig de la discussió per defensar el seu amic. Dels crits, es passà a les empentes i, seguidament, als cops.
La Tragèdia de la Cova
La baralla estava servida! Cada cop més individus s’hi involucraven i, de les mans i la histèria, es passà a les armes. Alguns centaures van treure l’arc per amenaçar Hèrcules. Fos per l’alcohol a la sang o per maldestre, ell respongué tirant una taula a terra per convertir-la en trinxera. Ràpidament, prengué també el seu arc.
Les fletxes començaren a volar. La taula aconseguia protegir en Folos i l’Hèrcules, però els altres centaures no estaven tan ben protegits. Les fletxes disparades per Hèrcules feien diana i els xiscles d’histèria i suplici s’apoderaren de la cova. En Folos no donava crèdit a la situació. Va començar a insistir a crits per aturar aquella bogeria i retingué Hèrcules al seu costat per acabar la batalla.
Es va recuperar la calma, però hi havia diversos centaures morts a terra i d’altres que encara bramaven de dolor. En Folos s’hi acostà per entendre què els passava. Seguidament, va agafar una de les fletxes que Hèrcules havia disparat. No entenia què succeïa. Eren les mateixes fletxes que l’heroi havia banyat amb la sang de l’Hidra. Quan Hèrcules s’hi acostà per explicar-l’hi, la fletxa li caigué de les mans i li va punxar la pell de sobre la peülla. En qüestió de minuts, el cos d’en Folos jeia a terra sense vida.
Ningú donava crèdit al que havia succeït, al dany que havien causat tots plegats. El primer avergonyit i penedit era Hèrcules. Amb tota la tristesa del món, ajudà la resta de centaures a enterrar els seus companys caiguts. Seguidament, va marxar de la cova per centrar-se en el seu treball i poder girar full, com més aviat millor, d’aquell episodi tan trist.
La Captura en la Congesta
Amb la muntanya i els boscos nevats, Hèrcules seguí el rastre del senglar amb les seves petjades. No va tardar a trobar-lo. Tot recordant el consell del seu amic difunt, es posà a perseguir el senglar enmig de la neu, intentant dur-lo cap a les zones de congesta.
El consell va ser molt útil i Hèrcules no va tardar a capturar el senglar. Un cop el tingué engrapat, li lligà les potes i se’l carregà sobre les espatlles. Tot seguit, va començar a fer camí de retorn cap a Micenes.
Un cop arribat a la ciutat, la guàrdia de la ciutadella el deixà entrar amb aquella bèstia grossa a sobre. Sabien què li havia ordenat el rei i van accedir a deixar-lo passar. Un cop dins la sala del tron, feu baixar el senglar de l’esquena per entregar-lo al rei. Euristeu, sorprès per l’animal i en veure que no parava de moure’s, va fer un salt espantat i s’amagà darrere una gran gerra de pedra.
—On aneu? Aquí teniu el senglar tal com em vau demanar —preguntà Hèrcules.
—Emporta-te’l d’aquí ràpidament, no el vull ni veure!
—Però no me’l vau demanar viu? No voleu ni examinar les cerres tan boniques que té?
—Fora! Fora he dit!
Així doncs, Hèrcules tornà a carregar-se el senglar per alliberar-lo fora de la ciutat. Havia aconseguit completar el seu quart treball.
Continuarà…
Homenatja la Llegenda
Malgrat que ens agradaria poder oferir-te un teixit fet amb les boniques cerres del senglar d’Erimant, avui dia ja no queda una pell com aquesta. En canvi, volem oferir-vos aquesta magnífica samarreta que ret homenatge al magnífic animal que un dia habità el peu del mont Erimant, a Grècia
Tots els nostres articles són 100 % cotó i amb el màxim respecte pel medi ambient. LũM vol respectar sempre la flora i la fauna del nostre planeta.
Gràcies per la teva confiança i que l’aventura no s’aturi.
Bibliografia
- Els dotze treballs d'Hèracles. Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.
- Janer Torrens, A. (2020). Mitologia per a Profans. Abadia de Montserrat.
- Fry, S. (2021). Herois. Ara Llibres.
- Hamiltor, E. (1942). Mythology, Timeless tales of Gods and Heroes. Little, Brown and Company.
- Graves, R. (1955). The Greek Myths. Penguin Books.
