El preu de la paraula: les lliçons del setè treball d’Hèrcules

Complementa el relat del brau de Creta.

Quantes vegades has faltat a la teva paraula? I alguna vegada has trencat un compromís de veritat?

Mentir forma part del comportament humà. Ho fem amb diferents intencions i en magnituds molt diverses. No ens sorprèn que un nen amagui la veritat per evitar el càstig dels pares, ni que algú exageri les seves habilitats en una entrevista de feina.

Però no totes les mentides pesen igual.

Faltar a una promesa té una particularitat: quan donem la nostra paraula, permetem que una altra persona confiï en nosaltres i actuï en conseqüència. Trencar-la no significa només haver dit una cosa que no era certa. Significa trencar també la confiança que havíem creat.

Llavors, la pregunta és inevitable: hi ha enganys acceptables i d’altres que no ho són? Es pot justificar una mentida? O la paraula donada hauria de ser sempre inviolable?

Durant mil·lennis, religions, filòsofs i pensadors han intentat respondre aquestes preguntes. A l’Antic Testament, el manament contra el fals testimoni situa la veritat entre els pilars de la conducta moral. Segles més tard, filòsofs com Immanuel Kant portarien aquesta exigència encara més lluny, qüestionant fins i tot si pot existir alguna circumstància que justifiqui moralment una mentida.

Els mites de l’antiga Grècia tampoc no són aliens a les conseqüències de faltar a la paraula. El setè treball d’Hèrcules neix precisament d’una promesa que un rei va decidir no complir.

L’avarícia del rei Minos

Quan Hèrcules arriba a Creta, el problema ja ha superat de llarg la decisió que l’havia originat.

Minos aspirava al tron de Creta, però el seu dret a governar era qüestionat. Per demostrar que comptava amb el favor dels déus, pregà a Posidó que fes sorgir un brau de les aigües i prometé sacrificar-lo en honor seu.

El déu acceptà. Del mar aparegué un animal extraordinari, un magnífic brau blanc que serví a Minos com la prova que necessitava per legitimar el seu poder. Però llavors arribà el moment de complir la promesa.

Captivat per la bellesa de l’animal, Minos decidí conservar-lo entre els seus ramats i sacrificar-ne un altre en el seu lloc. Havia aconseguit allò que volia. Ara, en canvi, el preu que havia promès pagar li semblava massa elevat.

I aquí apareix la primera gran lliçó de la història: una promesa no demostra el seu valor quan la pronunciem, sinó quan arriba el moment de complir-la..

Posidó, enfurismat per l’engany, feu tornar salvatge el brau. L’animal que havia estat símbol del favor diví es transformà en una força incontrolable que començà a devastar Creta.

Minos havia obtingut el poder gràcies a la seva paraula. En faltar-hi, perdé el control de les conseqüències.

Bregar amb els problemes

Quan Hèrcules arriba a Creta, el problema ja ha superat de llarg la decisió que l’havia originat.

El brau corre lliure per l’illa i ningú no és capaç de dominar-lo. Abans d’iniciar-ne la captura, Hèrcules es presenta davant del rei Minos i obté el seu consentiment per endur-se l’animal si aconsegueix sotmetre’l.

Aquí la història canvia de protagonista.

Minos havia creat el problema evitant assumir el cost de la seva decisió. Hèrcules, en canvi, no disposa de cap drecera. Si vol superar el treball, haurà d’afrontar directament aquella força descontrolada.

I això és precisament el que fa. No mata el brau. No intenta fugir-ne ni esperar que desaparegui. El domina. La imatge d’Hèrcules sotmetent l’animal ens porta inevitablement a una expressió que, amb petites variacions, existeix en diferents llengües: agafar el bou per les banyes. Fer front a un problema de manera directa. Deixar d’esquivar-lo i assumir que ens correspon actuar. La coincidència és especialment significativa en aquesta història.

Minos passa anys convivint amb les conseqüències de la seva decisió. Hèrcules arriba i les afronta.

Fins que algú no agafa el bou per les banyes, el problema continua corrent lliure.

Potser aquesta és la segona gran lliçó del mite: podem perdre el control de les conseqüències de les nostres decisions, però això no elimina la responsabilitat d’afrontar-les..

La paraula crea confiança. El compromís li dona valor.

I quan aquesta paraula es trenca, tard o d’hora algú haurà d’agafar el bou per les banyes.